SOM pòdcast | Escuchar podcast en línea gratis

Episodios disponibles

5 de 31

Bombardejos de Mussolini a Barcelona durant la Guerra Civil
Barcelona, 16 març de 1938, 10 de la nit. Esquadrilles d’avions provinents del camp d’aviació italià de l’illa de Mallorca comencen a bombardejar la ciutat. Una ordre que, diuen, ve directa de Benito Mussolini.En total, seran 13 bombardeigs al llarg de tres dies: l’atac acabarà quaranta-una hores més tard, el 18 de març, a les tres de la tarda. L’aviació esdevindrà una arma de destrucció, però sobretot de terror: entre sirena i sirena, la població no sabrà diferenciar quan comencen i quan acaben les bombes.El resultat és estremidor: tres dies de terror, un miler de morts i més de mil cinc-cents ferits greus.Winston Churchill diria, pocs anys després,: «No vull infravalorar la severitat del càstig que cau damunt nostre, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com va fer-ho el valent poble de Barcelona».Però, per què van apuntar a Barcelona? Quins interessos amagava el feixisme italià en un atac sense objectius militars? Què va suposar per al transcurs de la guerra civil espanyola?Avui, a SOM PÒDCAST, analitzem aquest episodi amb l’historiador especialitzat en història militar, la Guerra Civil Espanyola i el franquisme Joan Villarroya, autor del llibre Mussolini contra Barcelona. Els bombardeigs aeris i la defensa passiva. 17 de març de 1938, de l’Editorial Rosa dels vents.
--------
34:06
Esclavitud a la Mediterrània medieval
Ens traslladem al segles XIV i XV, amb un Mediterrani compartit entre diferents imperis cristians i sota domini islàmic. L’arribada d’esclaus, entesos com a captius i captives d’aquesta Mediterrània medieval, es converteixen en un fenomen cada cop més habitual a ciutats com Barcelona.De fet, en aquesta etapa s’estima que els esclaus van arribar a representar el 15% de mitjana de la població a la capital catalana. Un augment demogràfic que va produir un considerable impacte cultural: races, llengües i costums molt diferents conviuen en un mateix espai.Avui, trencarem la imatge col·lectiva de l’esclavitud moderna. No parlarem d’un sistema productiu basat únicament en l’explotació de mà d’obra. L’esclau no era assequible només per a la gent acomodada; se’n trobaven a tots els sectors socioeconòmics. Se’n podia fer un ús com a servei domèstic, o també, com a mà d’obra dels tallers artesanals. I, fins i tot, es podia llogar per a feines més pesades. Era, en definitiva, una inversió molt rendible.Per entendre aquest moment de diversitat social, a l’episodi d’avui en parlem amb Roser Salicrú i Lluch, historiadora medievalista especialitzada en Història Mediterrània.
--------
30:12
Mineria al Berguedà
Els primers jaciments de carbó a l’Alt Berguedà daten del segle XVIII, tot i que les primeres mines es van començar a foradar a mitjans del segle XIX. La revolució industrial arriba a Catalunya i la demanda d’energia és cada vegada més alta. El carbó és un dels únics recursos per a produir-la.En aquesta època es constitueixen grans companyies com 'La Central Bergadana', 'La Perla Bergadana' o la 'Carbonera Española'. Aquestes empreses també seran les responsables de millorar les vies de transport amb Berga i Manresa.L’arribada de la indústria a aquest comarca també farà proliferar colònies mineres com la de Sant Corneli, la de Sant Josep i la de La Consolació. De fet, aquesta zona es converteix en el nucli miner més important del Principat, situat als termes municipals de Cercs, Fígols i Vallcebre.Avui, a SOM Pòdcast, escoltarem la mirada experta de Rosa Serra Rotés, berguedana i historiadora amb un gran coneixement del patrimoni industrial a la comarca. També comptarem amb el testimoni de miners gràcies al reportatge “Mirades mineres” del Museu de les mines de Cercs.Pols de carbó, martells picadors, llums de carbur i grisú... La del miner no era una professió fàcil. Però, com era treballar sota terra? Com s’organitzaven els miners i quina vida portaven? I com es vivia, també, des de fora? En aquest episodi descobrim una part important del patrimoni industrial a Catalunya, des dels seus inicis fins al seu desmantellament, a finals del segle passat.
--------
33:00
Les infermeres de les Brigades Internacionals a Vic
Hospital Internacional de Vic, abril de 1938, en plena Guerra Civil. Aquest és un dels punts estratègics escollit per les Brigades Internacionals per establir-s’hi. En poc temps, el centre sanitari passa d’atendre cinc-cents malalts a superar el miler. Es tracta d’una ciutat allunyada del front de batalla, que inicialment no és blanc de bombardejos i que es troba enmig d’una zona agrícola. Però res més lluny de la realitat: personal sanitari, treballadors i malalts acabaran compartint un espai en el qual curació i supervivència aniran de la mà. Aquest hospital, com també d’altres, també buscarà jugar un paper clau en la unitat militar de la lluita antifeixista. I les infermeres hi tindran molt a dir.Però, qui eren aquestes infermeres de les Brigades Internacionals? És la pregunta que es va fer Cinta Sadurní Bassols, infermera i professora, amb una tesi centrada en el paper de les Infermeres de les Brigades Internacionals destinades a l’Hospital Internacional de Vic. També és coautora del llibre 'Infermeres en guerra' d’Eumo Editorial, juntament amb el periodista Xavier Bardolet.Espanyoles, franceses, angleses, nord-americanes, alemanyes, holandeses, txeques... les infermeres de les Brigades Internacionals tenien nacionalitats molt diverses. Algunes d’elles eren jueves, d’altres militants sindicalistes o de partits polítics antifeixistes. Eren dones joves, infermeres titulades i estudiants, i estaven allà on se les creia necessàries, tant al front com a la rereguarda. La seva va ser una lluita impulsada per la convicció, la vocació i el compromís.En aquest episodi de SOM Pòdcast parlem de les infermeres de les Brigades internacionals durant la guerra civil.
--------
33:18
Colònies industrials a Catalunya: el cas de la colònia Sedó
Catalunya, segle XIX: el cotó s’imposa com una indústria de consum, igual que a la resta d’Europa. És una fibra fàcil de teixir i més econòmica. Els empresaris no trigaran a explotar el seu potencial i a beneficiar-se d’aquest creixement econòmic. Calia, però, produir en massa. I això implicava aconseguir més mà d’obra. Al voltant de la dècada de 1.880, les colònies industrials es converteixen en el pati del darrere de la ciutat de Barcelona. Un sistema de producció que creix vora els rius, al voltant d’una planta hidràulica, en un lloc generalment apartat, on també s’hi estableixen els seus obrers. Així ho defineix Gràcia Dorel, doctora en Història, professora i investigadora especialitzada en el patrimoni industrial. Dorel també és l’autora dels llibres 'Les colònies industrials de Catalunya: el cas de la colònia Sedó' (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992) i, més recent, 'La Colònia Sedó d’Esparreguera, la llarga trajectòria d’una colònia industrial emblemàtica' (Centre d'Estudis del Baix Llobregat).Colònies com la Güell o la Sedó es converteixen en un pas cap a la modernitat. Els obrers, sovint provinents de zones rurals, s’instal·len en els pisos, amb habitacions separades, cuina, i més tard, electricitat. Els nens i nenes anaven a escola; hi havia metge i, fins i tot, horts i gallines. Però, al mateix temps, la seva és una feina feixuga i, de vegades, perillosa.
--------
29:08