Quarta onada

“Que la vergonya canviï de bàndol.” Aquest és el missatge que ha volgut fer arribar a tothom Gisèle Pelicot, amb un coratge i una fermesa extraordinaris. Durant deu anys, el seu marit la va drogar perquè desenes i desenes d’homes la violessin. Els reclutava per internet i n’enregistrava les violacions. Han estat encausats cinquanta-un homes, però es calcula que la van violar molts més. Homes aparentment normals i corrents, molt diferents els uns dels altres i sense cap perfil concret. Homes sense patologies, que no responen a la idea de monstre inadaptat que ens han dit que era un violador. Quan es parla de violències sexuals, sovint molts corren a aclarir que no tots els homes són agressors. Però fins a quin punt no ho són molts més homes que no pensem? Fins a quin punt el rol social que es dóna als homes, la construcció social de la masculinitat, hi té a veure? El feminisme pretén canviar moltes conductes masculines: com s’ho pot fer per canviar-les sense que tants homes es posin a la defensiva? Caldria canviar algunes maneres de comunicar per part del moviment? Per treure l’entrellat de tot plegat, parlem amb l’advocada Aina Díaz, la psicòloga Alba Alfageme, la ginecòloga i sexòloga Raquel Tulleuda, l’educador social Roberte Piqueras, l’escriptora Alba Serrano, Rubén Sánchez Ruiz, de la subdirecció de sensibilització i prevenció del Departament d’Igualtat, i l’escriptor i filòsof Arià Paco.

En l’episodi anterior de Quarta onada vam parlar del cas de la Manada i vam debatre si els canvis en la noció de consentiment servien per a condemnar adequadament la violència sexual. En aquest segon episodi, “Com es pot pensar més enllà del càstig en la violència sexual?”, ens qüestionem què passa després, una vegada s’ha demostrat que hi ha hagut violència. D’aquella sentència que va despertar la fúria del moviment feminista a la sentència al futbolista Dani Alves, que enguany és la que ha acaparat més titulars, han passat cinc anys. Cinc anys en què alguns canvis s’han consolidat –i alguns altres encara no han arribat. Això sí: ni la societat ni la judicatura no són les mateixes. De fet, en el cas de Dani Alves, tant el protocol contra les violències com l’exposició del tribunal sobre el consentiment van ser els adequats, segons el moviment feminista. En aquest episodi, a partir del cas Alves, parlarem de com podem abordar socialment la violència sexual més enllà del càstig. Una part de la població té una pulsió punitivista o això solament s’assenyala amb la violència masclista? Les penes que s’imposen per les agressions sexuals són adequades? Com cal encarar el “després”, com s’actua amb un pres que ha estat condemnat per violació? Són rehabilitables? Què és la justícia restaurativa? Pot ser una opció viable en la major part de casos? I què demanen les víctimes? Per treure l’entrellat de tot plegat, parlem amb les juristes Laia Serra, Sònia Ricondo i Carme Guil i amb Ana Burgos, de l’Observatori Noctámbulas.

En el primer capítol, Del no al sí: hem entès el consentiment?, partim del conegut cas de l'agressió grupal a Pamplona per a respondre una sèrie de preguntes amb veus expertes: ha canviat socialment la noció del consentiment, o encara és un debat minoritari? Abordem les relacions sexuals d'una manera gaire diferent de com ho fèiem fa deu anys? Suposa cap problema, parlar més del "només sí és sí" que del "no és no"? Com afecten els debats sobre què entenem per consentiment dins i fora de l'àmbit jurídic? Per a treure l'entrellat de tot plegat, comptem amb les juristes Laia Serra, Sònia Ricondo i Carme Guil; amb la ginecòloga i sexòloga Raquel Tulleuda; amb la filòsofa Clara Serra; amb l'escriptora Alba Serrano i amb el dramaturg Jordi Casanovas.