Santa Eulàlia

El dibuixant Martí Melcion (Barcelona, 1995) és criat al barri de la Vila Olímpica, forjat a redós de la gran transformació urbanística dels anys vuitanta i noranta arran dels jocs olímpics, i diu que li costa de pensar cap barri que hagi canviat tant en tan poc temps. “La Vila Olímpica és un cas molt interessant, perquè hi va haver un moment on hi havia molta xarxa de barri, al principi de tot”, diu. Ara, en canvi, quan hi torna, li sembla que tot allò s’ha esfumat. La Vila Olímpica es va anar pensant cada vegada més pels guiris, i aquesta transformació n’ha canviat molt la fesomia, arrossegant comerços i negocis que han canviat. Orxateries que ara són bars normals i sense personalitat, centres comercials irreconeixibles i mig buits. Melcion parla fins i tot d’espais liminals, no-llocs. “Em conec molt bé el barri i sé perfectament quin local hi havia a tot arreu. El quiosc de tota la vida, per exemple, ara és un lloc raríssim ple de màquines espenedores”, diu.

La professora Carme Miralles-Guasch, catedràtica de Geografia Urbana a la Universitat Autònoma de Barcelona i gran experta en mobilitat, diu que la xarxa de transport públic de Catalunya arrossega una assignatura pendent: una connexió sostenible entre les ciutats mitjanes del país. “Una de les debilitats del nostre país és la infraestructura ferroviària entre les ciutats mitjanes de Catalunya. Tenim unes infraestructures ferroviàries més o menys adequades entre el centre, Barcelona, i la perifèria. En canvi, entre les ciutats mitjanes aquests desplaçaments, aquesta connectivitat ferroviària és inexistent”, explica. No passa pas el mateix en llocs com els Països Baixos, on hom es pot desplaçar entre qualssevol ciutats sense passar per Amsterdam. “Nosaltres això no ho hem sabut ni pensar ni articular mai”, diu Miralles. Catalunya ho ha apostat tot a l’asfalt, però s’ha d’afanyar amb els raïls. 

El geògraf Francesc Muñoz, director de l’Observatori de la Urbanització de la Universitat Autònoma de Barcelona, avisa que hem construït les ciutats sense encaixar-les correctament al motllo de la terra. El paisatge se n’ha ressentit i, amb el canvi climàtic, ens en comencem a ressentir nosaltres. L’origen del problema és que l’articulació de les àrees metropolitanes, tot seguint el model capitalista, han desordenat el territori en funció de les necessitats de la distribució de la producció i dels productes. Això causa creixements que contravenen la natura i mimetitza les grans urbs occidentals. És un fenomen que el mateix Muñoz va batejar com a urbanalització en un assaig de 2008, Urbanalització. Paisatges comuns, llocs globals. “Tots els processos urbans, siguin de transformació o de nova construcció, es reproduïen dins i fora de la ciutat d’una manera similar, com si hi hagués una mena de receptes ja assumides que vas trobant en llocs diferents”, diu.

L’arquitecte Estanislau Roca, vicerector d’Infrastructures i d’Arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya i professor a l’ETSAB, es declara enamorat de Barcelona fins al moll de l’os: “És una ciutat increïblement meravellosa, amb atributs que freguen la idealitat! Traspua mediterraneïtat, és cosmopolita, diversa, amb identitat i amb història”, celebra, entre recitacions de Joan-Salvat Papasseit. Tanmateix, reconeix que hi ha un problema: la ciutat ha fet un salt d’escala, les últimes dècades, i no hi hem reaccionat amb prou agilitat. Falta una clau perquè tot l’engranatge deixi de grinyolar: la governança metropolitana. “Un geògraf de referència per a mi, Giuseppe Dematteis, feia una analogia de la ciutat amb la xarxa neuronal de Ramón y Cajal, i deia: ‘Hem de saber governar molt bé la xarxa d’aquesta nova dimensió metropolitana per ordenar bé la nova territorialitat del fenomen urbà contemporani”.