Santa Eulàlia

Barcelona és la matèria primera de l’escriptor Xavier Theros (1963): ha retratat la ciutat en cròniques periodístiques sobre espais i costums perduts; ha impulsat projectes de memòria històrica; ha escrit assaigs com La Sisena Flota a Barcelona (la Campana, 2010), en què explica els trenta anys que l’armada dels Estats Units va estar-se amarrada al port, o la novel·la La fada negra (Destino, 2017), premi Josep Pla, sobre un episodi poc conegut de la història de Barcelona, la Jamància. Ara publica Aquí no dorm ningú –també amb la Campana–, una novel·la situada al Barri Xino de 1933. Theros parla de la ciutat amb realisme, però també sense catastrofisme. “Barcelona sempre ha tingut una llarga tradició de gent que diu que està molt malament, al llindar del col·lapse. Jo la veig com la resta de ciutats del continent europeu. Ens estem uniformant, els negocis cada vegada són més semblants a tot arreu, però és un procés global, no és tan sols de Barcelona”, explica.

L’arquitecte Pau Solà-Morales diu que no ha entès mai l’esperit negatiu que sovint embolcalla els discursos sobre Barcelona. “Jo veig una ciutat molt viva, potser una mica més apagada que no havia estat fa uns anys, perquè ha patit petits moments de decepció polítics i econòmics, però és una ciutat amb moltes capacitats i no les explica prou”, explica. Si un mal enravena una mica la ciutat és que els últims vint anys ha tingut una crisi de personalitat, perquè l’eufòria olímpica topà després amb una resposta contrària. “Això –diu– va generar una certa mala autoconsciència, com si fóssim culpables d’alguna cosa, i jo crec que segurament no ho érem tant”, cosa que no vol dir que la ciutat no tingui problemes que calgui resoldre. De tota manera, diu que aquesta pulsió en contra de la ciutat és un fenomen una mica internacional. “Aquesta mena de flagel·lació permanent que portem com a cultura a occident des de fa molts anys no li fa cap bé, a la ciutat”, afegeix.  

L’escriptora Isabel Franc acaba de publicar Darrere les persianes. Breu història de les lesbianes a Barcelona, editada per l'Ajuntament de Barcelona, amb il·lustracions de Rosa Navarro. Ella mateixa reivindica que és probablement la primera vegada que s’escriu, aquesta història: el càstig per a les dones lesbianes ha estat el silenci, la negació, la invisibilitat. Els últims anys, però, l’impuls feminista ha facilitat la recuperació de la memòria històrica, i el llibre, idea de l’activista Maria Giralt, n’és un granet de sorra. “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”, diu Franc. Encara avui, diu, moltes dones grans encara han de tornar a l’armari quan perden la parella i han d’anar a una residència, per exemple. En aquest llibre, les autores hi exposen la seva versió, però també conviden més activistes i les noves generacions a explicar tot allò que resta per explicar. 

Ferran Busquets ha treballat més de vint anys a la Fundació Arrels, l’entitat de referència en la lluita contra el sensellarisme a Barcelona. Fa uns mesos que en va plegar com a director. Diu que veu més gent que mai dormint al carrer, que la pobresa –abans, sovint, amagada– és ara visible per tots els racons de la ciutat. Arrels va atendre 3.062 persones sense llar a la ciutat durant el 2022, un 22% més que l’any anterior, i el 2023 en van ser 3.283, la xifra més alta de la història. Malgrat el desastre, la cosa més important que ha après Busquets tots aquests anys, diu, és que és possible aconseguir que un dia no hi hagi ningú dormint al carrer en aquesta ciutat. Fa dues dècades li semblava utòpic; ara, en veu el camí, però falta que hi hagi la voluntat sostinguda d’aconseguir-ho, tant per part de les institucions com dels veïns, diu.