Baix la Lluna

• 2x05 Llegendes de Muntanya

  La nostra és una terra màgica, on el verd de les serres es fa una besada amb el blau de la Mediterrània. Les muntanyes sagrades han acovilat els nostres somnis i malsons des d’abans que els valencians ho fórem. Envoltat de mantell verdós i rocós capell, s’alça l’abric de la nostra terra mirant el solpost. Sers de llegenda que han significat protecció i salvació, però també misteri, enigma i... perill. Des d’Oriola a Vinaròs, les nostres serres, coves, cims i penya-segats han donat nom i trasfons als nostres pobles i comarques, i han sigut font de tota classe d’històries que s’han marcat a foc a la nostrat identitat i han deixat una emprempta inesborrable en la pell dels valencians. El Maimó, el Puig-Campana, el Montgó, el Mondúver, Serrans, el Garbí, Sopenya, el Puntal, Penya-Saganta, Penyagolosa, les Agulles de Santa Àgueda, Querol... Montserrat o el Montseny a Catalunya... Totes elles amaguen secrets ineludibles en el seu passat, en la foscor de les seues coves i en la immensitat dels seus frondosos boscos, i les seues gelades fonts i rierols. Són bressol d’animalets, plantes, espantacriatures i monstres, de llegendes de bruixes i mags, déus i gegants, d’esperits, de tresors increïbles custodiats per sers mitològics, com els güendos, fades, donyets, encantades o qui sap... Autèntics mites que parlen dels nostres orígens i alimenten de riquesa la nostra cultura, i allò que ens fa ser qui som. L’esperit de cada muntanya i barranc dona sentit al seu nom, i una antiga llegenda diu que algun dia despertaran de la seua letargia. Només així s’explica que ni tan sols el foc dels incendis, l’emprempta industrial de l’home o la contaminació els hagen arrebatat la màgia, i que entre els seus monòlits i creus, temples i antics poblats encara es desprenga una misteriosa energia que en sentir-la captiva i explica el misteri que amaga la nostra llar. Van ser la casa d’Al-Azraq, tan prominents que fins i tot Jaume I anomenà la Diània com El país de les muntanyes. Tan importants, que fins i tot Castelló és una de les regions més muntanyoses d’Europa, i el riu subterrani navegable més llarg es troba a la falda de l’Espadà en les coves de Sant Josep a La Vall d’Uixó. Tan màgiques, que en elles tenim bona cosa de llegendes, miracles, mites i contes encantats, alguns dels quals ja t’hem contat en anteriors episodis. Baix La Lluna volem contar-vos eixes històries... Aquelles que, d’una manera o altra, s’arrelen als gegants rocosos i protectors que ens guarixen a l’horitzó i que desprenen l’herència d’un amor etern i inabarcable. Al punt que en albirar la blanca puresa de les neus caigudes sobre els cims dels nostres monts, sabem que tot va bé i que cada somni es troba a la distància d’un sendemà. Apropeu-vos a la foguera, escolteu amb atenció... el vent ens parla, espenta les rames dels arbres, xiuxiuejant com un gambosí... Ho sentiu? Són ells... Els esperits de les muntanyes... Llegendes d’ahir... i de hui... Benvingudes de nou. 'Baix La Lluna' amb Aitana Ferrer i Alfons Pérez. Veus en of d'Eva Andrés. Col·laboració de Vicent Baydal.

  --------  

  44:33
• 2x04 Nit de bruixes

  València és terra de dracs, dimonis i espantacriatures de tot tipus; monstres que han romàs en el nostre imaginari durant segles i han arribat a esdevindre mites, rondalles i llegendes. La nostra història vol que una terra tan dolça, banyada pel blau de la mar i el verd de les muntanyes, tacada de sang i xafada per incomptables civilitzacions, siga un bressol de vida, cultura i canvi, contra qualsevol sistema establert, i la rebel·lia siga una senyal pròpia de naixement. Des de temps d’Edetània, moltes són les dones valencianes que s’han vist abocades al menyspreu i la marginació; dones que han sigut perseguides pels seus coneixements, a sovint massa avançats per a l’època en què vivien, i que han sigut gastades com a caps de turc per a purgar els pecats i les calamitats d’una societat patriarcal que les demonitzava. Vistes les coses, no hem canviat tant. Dones expertes en botànica, posseïdores d’uns coneixements arcans; de la wicca, la màgia blanca del bosc; amb una profunda espiritualitat i connexió amb la natura i amb la feminitat; empoderades, fortes, independents i astutes. El 1486, es va publicar el Malleus Maleficarum, «el Martell de les Bruixes», un llibre escrit per inquisidors que tractava la bruixeria com una forma extrema de paganisme malvat que havia de ser eliminat. Va ser utilitzat durant segles per a perseguir fetilleres; per a detectar-les, acusar-les i incriminar-les mitjançant la prova de l’aigua o verificant el seu pacte amb el Maligne. Un tractat profundament misògin que promulgava missatges d’odi contra les dones com el que podeu escoltar a continuació: "Tota la maldat és poca si la comparem amb la d'una dona. Una dona vol o odia, no hi ha alternativa; i les seues llàgrimes són un engany perquè brollen d'una pena vertadera o esdevenen un parany. Quan una dona pensa, pensa el mal. Tenen una llengua inquieta i no poden amagar les males arts. Són dèbils i troben una manera de reivindicar-se a través de la bruixeria." El segle XVI va ser el més intens pel que fa a la caça de bruixes, i els valencians vam viure un juï inquisitorial com mai s’ha vist; l’acusació a Esperança Badia per fer us de màgia amatòria, un procés amb més de 40 encausats, 31 d’elles dones acusades de fetilleria, amb condemnes horribles, com ja vos vam contar en el nostre especial de la Nit d’Ànimes de la primera temporada. Herència d’això, trobem el Carrer de les bruixes de València, l’Estret de l’Almodí, que romania tancat amb reixes per ambdós costats fins ben avançat el segle XIX. Al llarg del temps es popularitzaria la imatge que tenim de les fetilleres, com a ancianes lletges i descuidades, malvades, que rapten i mengen xiquets, que cuinen i elaboren pocions en un calder, que volen damunt d’una granera, que vestixen barrets punxeguts i tenen com a mascota un gat negre, senyal de mala sort per als més ingenus... o malintencionats. En llengua anglesa, la paraula witch és una deformació de l’expressió ‘wise woman’, que significa literalment dona sàvia. A la península, la paraula prové del protoceltíber «brixta», que significa encís, i donaria peu a la paraula «bruixa» ja en el segle XIII. En l’edat mitjana valenciana, quan diverses dones vivien juntes o a soles, o no estaven casades, i per tant s’allunyaven de la normalitat de la moral cristiana, es deia d’elles que havien de ser a la força fetilleres practicants de màgia negra i altres encanteris tenebrosos. Normalment vivien aïllades, i això, el fet de no formar part de la comunitat, les feia dignes de la desconfiança dels seus veïns... I si passava alguna cosa que s’escapava del que consideraven normal, eren les primeres sospitoses. Hui, volem parlar-vos d’elles, i tractarem de posar un poc de justícia en el mite d’estes dones... sense les quals ara mateix els valencians no seríem res com a poble. Arrimeu-vos a la foguera, en Akelarre... I caminem juntes, germanes. Benvingudes de nou... Baix La Lluna, amb Aitana Ferrer i Alfons Pérez. Amb veus d'Eva Andrés. Testimoni de Joanllu Escoda. L'Albarder de Cocentaina és una rondalla d'Enric Valor. Les 3 bruixes de Dénia és un conte popular de La Marina, recollit també per Marieta Riu Perles. Seguiu-nos en @baixlalluna / @baixlallunaval o als nostres perfils personals @alfonselblue / @aitana_ferrer_ / @elventalldaitana en instagram i tiktok!

  --------  

  41:49
• 2x03 El Nadal Valencià (Especial de Nadal)

  El Nadal. La festa cristiana que commemora el naixement de Jesucrist; el Mesies, el fill del Nostre Senyor, Déu entre nosaltres. Cada 25 de desembre, segons el calendari Gregorià, el xicotet Jesuset torna a nàixer, com ho va fer fa ara més de 2000 anys. Però no obstant ser una festa religiosa, el Nadal és motiu de reunió amb el sers volguts fins i tot per als ateus. Els evangelis de Mateu i Lluc conten que Jesús de Nazaret va nàixer en un pesebre en Betlem, una aldea Palestina, i que el seu naixement va ser anunciat per un àngel. Tota una tradició gira al voltant de la Verge Maria, el seu home Sant Josep, l’anunci de la bona nova, i la fugida del jove matrimoni escapant de la maldat del Rei Herodes. Si més no, paral·lelament als inicis del cristianisme, diverses eren les festes que tenien lloc al desembre vinculades al solstici d’hivern: festes jueves, perses, nòrdiques i... romanes. L’emperador Constantí, qui va legalitzar el cristianisme en l’imperi romà, faria coincidir la data del naixement de Jesús amb el mateix solstici, amb el recolzament del papa Juli I. D’esta manera seria l’Església Catòlica la que aprofitaria l’ocasió per situar el naixement de Jesús el 25 de desembre, no obstant la creença de que el propi Jesús havia nascut a Primavera. Nadal deriva de Nativitat, paraula que prové de Nativitas, literalment, «naixement». Però cal incidir en què l’acceptació del cristianisme i la superposició del naixement de Crist coincidint amb el solstici, tenia un sol objectiu. Convertir els ciutadans pagans de l’imperi a una religió fàcilment assimilable i la principal festa del qual coincidia precisament amb les Saturnals romanes i amb la celebració del Sol Invicte. El Sol Invicte era una celebració romana de culte al déu Apolo, la divinitat solar, el déu del Sol. El mateix emperador Constantí va donar molta importància a esta festa, i a més va instaurar el diumenge com dia de descans i de culte al Sol. Tant n’era el valor, que fins i tot va fer encunyar el Sol Invictus en les monedes de l’imperi. El cristianisme, més tard, acabaria per considerar el propi Sol Invictus com una celebració pagana, igual que faria amb el culte a Mitra, i amb les Saturnals. Saturn era el déu protector dels camps i les collites, un déu a qui els romans retrien tribut celebrant les festes Saturnals entre el 17 i el 23 de desembre, just el període més fosc de l’any, quan el sol ix més tard i trenca a amagar-se més prompte. La faena als camps acabava per esta època i els llauradors i esclaus eren alliberats dels seus quefers. A més, els romans aprofitaven les Saturnals per visitar els seus familiars i amics, fer-se regals i organitzar grans banquets. Els valencians tenim tota una tradició vinculada a estes màgiques dates, de fet el document més antic sobre el Betlem a la península ibèrica data del 1468 i és una notícia de la Catedral de València, fent referència a la renovació de les figures del misteri, les quals necessitaven ser restaurades pel pas del temps. Les relacions comercials entre el Regne de València i la Itàlia del segle XV, van fer que la reproducció del Betlem, duta a terme en primera instància en una cova italiana per Sant Francesc d’Assís al segle XIII, fora una constant entre els ciutadans devots de la Corona d’Aragó i especialment a la ciutat de València i els dominis del regne valencià. És per tant una data assenyalada en el nostre calendari, una època en la que, independentment de creences i ideologies, els valencians ens reunim amb els nostres familiars, amics i, en definitiva, sers volguts. Unes festes on ser feliços i sentir-nos com quan érem xiquets. Benvingudes de nou... Baix La Lluna Amb Aitana Ferrer i Alfons Pérez Testimonis d'Amàlia Garrigós i Sol Baños Veus en off d'Eva Andrés Segueix-nos a @baixlalluna (instagram) i @baixlallunaval (x) Subscriu-te al nostre canal de l'Aixeta per a contingut exclusiu Bon Nadal i Feliç Any Nou!

  --------  

  44:31
• 2x02 El Dimoni

  Mites i orígens. Des dels albors dels temps, el bé i el mal han disputat una lluita incansable, una guerra entre el cel i l’infern que ha definit per sí sola la història de la humanitat. Bona part de les religions conten fets molt semblants, una batalla entre àngels celestials i bèsties infernals, i fins i tot alguna d’elles, com el Mahabharata hindú, troba en la seua descripció evidències radiactives manifestades en algunes localitzacions de l’antiga Bharat. El món, tal i com el coneixem, vindria a ser el fruit d’un conflicte etern, amb el bé immaculat d’una banda... i d’altra... el mal, encarnat en el seu absolut protagonista: el Dimoni. Per als valencians, el Dimoni és molt més que un àngel caigut o un ser malvat que governa l’infern. El príncep de la mentira i les tenebres forma una part capital del nostre imaginari, arribant a protagonitzar rondalles, romanços, històries i relats per sí mateix, quan no a ser utilitzat com un avís per als més imprudents o atrevits. Un concepte que ja de per sí significa la perfecció del mal, la foscor, el patiment i la por més autèntica en el seu màxim exponent. Si retrocedim cinc mil·lenis arrere, per als sumeris i babilonis el mite de l’orígen dels temps estava vinculat a Enlil, déu suprem nascut d’An i Ki, i patró creador de les taules del destí, qui seria desterrat de Dilmun, o Nippur, el paradís diví, a Kur, l’infern dels morts, en violar la seua germana Ninlil, i que acabaria provocant en venjança el diluvi universal per destruir la desagraïda humanitat. Per als egipcis, la idea de Mal, de dolor i d’infern, estava estretament lligada al desert i la seua manca de vida. La seua divinitat, Set, seria més important per a la cultura d’occident del que ara mateix som capaços d’imaginar. En els orígens, Geb, déu de la terra i Nut, deessa del cel, van donar vida a quatre déus germans: Isis, deessa de la fertilitat; Neftis, deessa de la foscor; Set; déu del desert, del caos i de la tempesta, amb cap de xacal; i Osiris; déu de la mort, del més enllà i de la resurrecció i, per tant, aquell qui es veia reencarnat pels faraons... Isis i Osiris serien per dessigni diví els hereus del regne dels Déus i el seu matrimoni estaria destinat a governar la terra. Set, envejós d’això, acabaria rebel·lant-se i assassinant a Osiris, ofegant-lo en el riu Nil mitjançant enganys, i accedint al tron dels Déus... Seria Horus, Déu del Cel amb cap de falcó, fill d’Isis i d’Osiris, qui venjaria a son pare posant fi al regnat de Seth, expulsant-lo de nou al desert amb la resta de xacals, i passant a gobernar per sempre la terra dels faraons. Per a la posteritat han quedat nombroses representacions que mostren al déu Horus derrotant a Set, qui lluny de deixar-se identificar amb l’aparença de xacal, havia pres la forma d’un cocodril per enganyar el seu adversari, besant a la fi la pols davall dels peus i la llança del seu nebot. No s’ha de confondre al Seth manipulador i canviaformes amb aspecte de cocodril amb Sobek, el déu Cocodril, divinitat associada a la collita i a la protecció. La imatge de Seth derrotat per Horus, influïria directament en moltes religions posteriors, i algunes d’elles la perpetrarien directament i de forma repetida; com els grecs amb el mite d’Heracles, o els cristians amb Jesucrist i el pecat, Sant Jordi i el drac o... Sant Miquel i el dimoni. Al cap i a la fi, que el fill de Déu venge a son pare i vença el mal, que la llum vença les tenebres, i que el dimoni perda la seua batalla per romandre en l’obscuritat esperant el moment per tornar a rebel·lar-se, ja ho havien explicat els egipcis milers d’anys abans. Si més no, els valencians tenim els nostres propis mites... Benvingudes de nou... Baix La Lluna és un podcast d'Aitana Ferrer i Alfons Pérez. Comptem amb les veus per a este episodi de: - Eva Andrés (cançó 'Sant Antoni i Lo Dimoni') - Laura Aparici (bruixa) - Edu Borja (El Dimoni) - Blai Gisbert (l'home de les garrofes)

  --------  

  33:25
• 2x01 Espantacriatures (ESPECIAL 'Espanta la por')

  L’imaginari valencià ha sigut una font inesgotable de sers, mites, misteris i llegendes al llarg de la nostra història com a poble. Els perills i temors que havien d’enfrontar els primers habitants del nostre regne es van sumar a tot un remanent propi d’èpoques anteriors, a creences arcanes naturals de la màgia, a l’herència islàmica, a la mitologia fenícia, a la greco-romana, a la celta, o a la ibera. El dia de Tots Sants, o La Nit de les Animetes, de la qual ja vam parlar en la nostra anterior temporada, és en sí mateix un reclam per a totes estes criatures d’encís, que es componen de propietats màgiques, que s’amaguen en la foscor i tenen en la por com a concepte el seu principal sentit vital. Ents d’autèntic espant, de naturalesa esotèrica, paranormal, monstres d’aquells dels quals una mare o una iaia parlen als seus xiquets, i per tant, espantacriatures. Avisos, en alguns casos, del perill sobrenatural que entranya haver de creuar un camí sospitós passat el solpost. En altres, un remanent directe de criatures ancestrals com quimeres o grifos, en la seua varietat autòctona: la quarantamaula. Mentres que altres, apenes un record, una enyorança, s’enllacen inevitablement a la lluna o a l’aigua, fonts de vida i de desitjos, en la forma d’una encantada princesa mora que custodia un tresor, i que evoca a amors perduts i llegendes d’altres temps. Els espantacriatures són l’autèntic bestiari valencià, la nostra pròpia mitologia, els autèntics noms de la por. Un compendi de feres que fa envejar a les cultures veïnes, i és més ric i complex del que nosaltres mateixos podem imaginar. Encengueu la foguera, arrimeu-vos a la llar, i pareu atenció... no pergueu detall. Penseu que els monstres dels que hui vos parlarem poden assolir moltes formes... escolteu, estigueu alerta... qui sap? potser un dia alguna d’estes criatures arribe a convertir-se en la causa del vostre patiment. Benvingudes de nou... BAIX LA LLUNA: ‘Espantacriatures’ Episodi especial de la Nit de Tots Sants. Agraïments especials a la iniciativa 'Espanta la Por', de L’ETNO

  --------  

  51:11

Más podcasts de Historia

Podcasts a la moda de Historia

Acerca de Baix la Lluna